Els darrers dies del curs és un moment especial en el que, complerts la majoria dels objectius, podem tindre la llibertat de realitzar experiències alternatives que enriqueixen el pas per l’institut. Una d’elles és la CODOCÈNCIA INVERTIDA. Aquest nom tan estrany és amb el que es podria batejar l’experiència que va protagonitzar fa uns dies Marcela Vilar, alumna del 1r de Batxillerat Humanístic.
La cosa no és gens complicada. Als passadissos, a la porta de l’institut, a la cantina, al pati, no és infreqüent que ens trobem alumnes que hem tingut fa temps i als que de forma discreta els fem el seguiment. S’han fet majors i els preguntem com els va i què han pensat pel seu futur. En aquest cas, jo havia tingut a Marcela a 1r ESO, fa ja quatre anys, en el món d’abans de la pandèmia, ara tan llunyans. Ella em va exposar el seu catàleg de dubtes sobre el futur, però hi havia un que jo podia contribuir a desenboirar i era si es volia dedicar o no a la docència.
Ho vaig tindre molt clar i li vaig oferir sense dubtar l’oferta de visitar la meua classe de 1r ESO, on treball l’Àmbit Sociolingüístic. Ella es va sorprendre, però va acceptar la invitació, primer aspecte positiu.
En principi, el pla era donar alguna qüestió relacionada amb el temari de Geografia i Història, el meu àmbit de coneixement, però per qüestions de calendari haguérem de canviar a literatura, concretament a la poesia. Lluny d’espantar-se Marcela va acceptar de nou el repte.
L’experiència no va poder eixir millor. Marcela es va preparar una classe per demostrar l’alumnat de 1r que la poesia pot ser intensa, dura i divertida. Tot un repte per a qualsevol docent que ella va superar amb nota. Va plantejar l’antològica rivalitat entre Conceptisme i Culteranisme, és a dir, entre Quevedo i Góngora. Els alumnes hi quedaren captivats pel context històric i literari exposat per Marcela i van acompanyar-la en el procés de llegir els seus poemes i d’esbrinar el seu significat maliciós. Acompanyada per un Power Point perfectament organitzat i alguns poemes impressos, Marcela es va moure amb soltesa i professionalitat, sense cap tipus de vergonya. Semblava una professora amb anys de docència.
No hi ha bones classes sense màgia i aquesta màgia aparegué quan l’alumnat connectà amb Marcela i la va omplir de preguntes. Els minuts que emmarquen una classe es van quedar insuficient i ella va acceptar continuar. La poesia va dur a altres temes importants i finalment es va produir un diàleg intergeneracional que derivà en tot tipus de preguntes i consells sobre l’institut en general i sobre el 2n d’ESO, el pròxim curs per aquests alumnes. La connexió estava feta i inclús jo, el professor autèntic, vaig eixir de classe uns moments per facilitar la intimitat.
Tot plegat va demostrar que seria interessant explorar fórmules per a que l’alumnat amb interès tingue major protagonisme en la vida de l’institut i que a vegades és convenient trencar la dinàmica general de la classe per introduir noves experiències.
A l’institut rebem alumnat del Màster d’Educació Secundària de l’UJI, però mai se’ns havia passat pel cap iniciar els alumnes amb vocació docent implicant-los en la tasca docent.
Es pot ensenyar literatura del segle XVI a l'alumnat de 1r ESO amb propietat i interés? Marcela va demostrar que sí.
No sé si Marcela acabarà en el món de la docència, però tinc clar que té tot el potencial per ser una bona docent. Tant de bo la trobem algun dia donant classe a l’institut, com ja ha passat amb altres alumnes nostres.
La meua enhorabona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada